Històries de l'elèctric que vola

L'última setmana d'Agost vaig haver d'estar a Lisboa... un contracte, la família de l'altre i esperant impacient a que s'acabara tot i encetar un nou capítol d'história impossible.
Avui toca fábulas, un raconet en ple centre de Lisboa que sembla una cova d'una societat marginada i feliç. Els nostres acompanyants semblen les cadires que lliguen amb les taules perquè hi són allí però en realitat semblen un collage. Tot i això, acoseguisc el meu propósit IMPACTAR per a conéixer altres realitats. La visita dura una hora i mirem el rellotge per a no perdre l'últim elèctric que ens abocarà al Largo de Graça i d'allí passejant a casa, un dia menys...
Pugem, salude, com sempre, al conductor i me n'adone que està saturat de tant de turista, de tant d'obrigado, de tantes preguntes, de tant de cridar “Castelo”, Castle”, “Castillo”, en el seu Boa Noite s'amaga un barreig de tristesa lusa i cansera crònica de final de jornada. Al rebedor trobem a un client d'un bar de Graça on conviuen pastissos, anabolitzants i algun estupefacient, un turista estadounidenc emocionat per haver deixat el Humer i viatjar en un transport públic, un veí de barri i dos o tres joves de bon vore. Comença el viatge, dissabte a la nit, cotxes a tot arreu, Lisboa es un caos (quan no?) però el tranvia té presa, no espera però de sobte, un BMW negre s'interposa en eixa carrera que semblava ser l'última. Els locals bufem, sona el timbre desesperat una i altra vegada, el conductor sua perquè sap que li pot quedar més de dos hores i ell que pensava que podia oblidar la condició de currant entre els braços de la seua estimada i un pijo l'está fotent!. Gire el cap i me n'adone de l'embús causat per l'arbre de rodes caigut enmig de la via. Agafa la ràdio amb resignació i demana un servei de grúa... una hora més!, perfecte!. Mig en broma dic, el cotxe es pot moure, si el moguem entre tots es pot pujar a la vorera. Sembla que algú em sent, ho repeteix en veu alta i aquell jove plagat de tatuatges tribals que l'esperen al bar, el veí del barri, Sergio, Félix i els jovenalla baixen a moure-lo. Després de varies forcejades ho aconseguixen, alegria al tranvia, claxons de cotxes celebrant la victòria i de d'obsequi l'arbre urbá s'emporta el mirall colgant amb la complicitat del conductor i el vist i plau dels viatgers. El conductor enfla els carrers amb una velocitat trepidant, el vent mou les nostres melenes i recorde la cançó del Raimon “Al vent” seria bona banda sonora... però el més bonic va ser baixar del tranvia i veure la cara d'alivi del pilot.Com seria el seu encontre?, com seria el seu final de dia?

28 : Martim Moniz Campo Ourique (Prazeres)

Son las 4 de la tarde o quizás más tarde, salida de las mazmorras o del bullicioso y enigmático Chiado.. me paro a pensar; cuesta, metro y cuesta, taxi o el tintinante e intrigante tranvía. Le veo desfilar por mis ojos, me apresuro a cogerlo, nunca se me escapa y si tengo la suerte puede que tenga servicio privado.
Las escalerillas te presentan al conductor suicida que agradece con una mirada la condición de local tan extraña en esa línea.. Siempre lo mismo, rebusco en el bolso, no encuentro el pase, se empieza a mover, noto los traqueteos en mis brazos, intento mantener el equilibrio, no encuentro la barra, ni el pase, me voy a caer, voy a parecer un dálmata por los moratones que se van a estampar en mis brazos, voy a caerme de bruces encima de esa gamba alemana que me mira sin entender nada... dejo los libros en al lado del conductor y por fin lo palpo, me siento feliz, lo paso, la luz verde se enciende y a disfrutar.
Esos trayectos entre Santa Caterina y Graça o entre Chiado y Graça pueden llegar a ser inolvidables, impactantes, sonrojantes, placenteros, antropológicos, enriquecedores... ese tranvía es un microcosmos de historias, de culturas, de clases sociales, de CULTURA, cultura y Kultura que voy a intentar retratar...